Tirant lo Blanc II

És significatiu que, entre els llibres de cavalleries cremades pel cura en el Quixot, Cervantes salvarà, l’Amadís de Gaula, el Palmerín d’Anglaterra i el Tirant lo Blanc, al que es diu «el millor llibre del món». Encara amb el sentit paròdic que tenen els llibres de cavalleries en l’obra de Cervantes, l’al·lusió és reveladora.
El Tirant lo Blanc està escrit en un moment en què la tradició dels cavallers medievals està en declivi, i per un escriptor-cavaller també un poc anacrònic. Però aquest anacronisme es refereix al mateix tema caballeresco, i no al tractament formal, a l’àmbit internacional dels esdeveniments o a la ironia i humor de la obra de Joanot Martorell, en què es donen visions d’un realisme i vitalisme personalista (com en Ausiàs March) que precedeix a la trucada novel·la moderna. En aquest sentit, un dels signes de modernitat en aquesta novel·la és que l’heroi té trets humansíssims (en virtuts i defectes) i que no aconsegueix els seus proeses per la intervenció d’forces marabilloses, sinó per la seva pròpia valia i el seu propi esforç. A més, en el llibre es donen llances del tot prosaicos i cómicamente lamentables, com, per exemple, l’episodi en el qual, de sobte, Tirant es trenca una cama al saltar d’una finestra després d’una nit d’amor amb la seva amada Carmesina, o aquell en què el temible Quirieleison de Montalbán, un punt de ver complir la seva venjança, cau mort pres de la seva pròpia invasió d’ira.
Al mateix temps que Constantinopla cau en mans dels turcs i la sensació d’extrema d’una època s’estén, aquesta novel·la ensalza el heroi Tirant lo Blanc de Roca Salada, un bretón que, després de nombroses fites caballerescas i episodis amorosos i mundans, acaba de restablir l’ordre de la civilització, el que suposa més un desig nostàlgic que una lluna encendida.

Edició en català antic.